Algun improbable lector (més probablement lectora, els homes llegim ben poc) podria preguntar-se, i amb raó:
- Per a què un blog exclusivament de música, si ja en té un de genèric??
Hauria de contestar:
Sí, en principi pot semblar un contrasentit, però per poc que em conegueu ho podreu entendre amb una certa facilitat.
Tota la vida he patit la malaltia de la melomania, en molts moments gairebé obsessivament, i no menteixo quan explico que no fou fins que tenia prop de 30 anys quan, amb gran sorpresa, em vaig adonar que hi havia persones (moltes... massa per al meu gust) que no vibraven, que no sentien la música amb la mateixa intensitat que jo, i que només reaccionaven davant algunes cançons de moda. Fins i tot, a les festes estaven més pendents del flirteig que d'escoltar el què sorgia dels altaveus o, encara pitjor, dels esforçats músics que intentaven fer la seva feina. Quina heretgia!!!
He de reconèixer que no he pogut acabar de pair del tot aquesta realitat, però he arribat a la conclusió que potser el "bitxo raro" sóc jo mateix, que en aquella sentència del James Rhodes (que sembla una "boutade"): "La música em salvà la vida", m'hi trobo perfectament reflectit.... Alguna vegada també m'ha passat, o això crec.
I és així que, durant tota la vida, tant en els moments d'alegria com en els més tristos, envoltat de gent o en la més absoluta soledat, sempre m'he refugiat en el poder benefactor de la música. I si fa uns anys vaig arribar a ser superb i pedant (reconec que una mica fastigós i tot) criticant a certs músics i opinant dels altres sense gaire saviesa i menys coneixement, en gran manera me n'he curat des que vaig començar a provar de tocar un instrument i aprendre una mica de solfa, exercici que m'ha fet adonar de la complexitat que comporta el sol fet d'interpretar una senzilla melodia, i ja no dic res de crear. Si no m'ha servit per ser un bon músic (hi he arribat una mica tard, probablement) , almenys m'ha donat una important lliçó d'humilitat.
També, i ara tornant a la pregunta del començament i en consonància amb el que he dit, no voldria encaparrar als improbables lectors de l'altre blog, els "Pansiments recurrents", on parlo una mica de tot i un molt de res, i on em sembla que no cal marejar als que no comparteixen la meva exagerada malaltia melòmana avorrint-los amb les meves pseudoerudicions i ressenyes musicals, que aniré deixant per aquí, ara parlant d'un concert, d'un disc, una cançó, un músic..... qualsevol cosa relacionada amb aquest art ,i que procuraré que siguin sempre les més respectuoses amb tothom, llevat dels casos on em sembli detectar impostura, engany o mala fe, encara que..... potser ja ho acostumo a fer sempre, això.
Si més no ho intento.
- Per a què un blog exclusivament de música, si ja en té un de genèric??
Hauria de contestar:
Sí, en principi pot semblar un contrasentit, però per poc que em conegueu ho podreu entendre amb una certa facilitat.
Tota la vida he patit la malaltia de la melomania, en molts moments gairebé obsessivament, i no menteixo quan explico que no fou fins que tenia prop de 30 anys quan, amb gran sorpresa, em vaig adonar que hi havia persones (moltes... massa per al meu gust) que no vibraven, que no sentien la música amb la mateixa intensitat que jo, i que només reaccionaven davant algunes cançons de moda. Fins i tot, a les festes estaven més pendents del flirteig que d'escoltar el què sorgia dels altaveus o, encara pitjor, dels esforçats músics que intentaven fer la seva feina. Quina heretgia!!!
He de reconèixer que no he pogut acabar de pair del tot aquesta realitat, però he arribat a la conclusió que potser el "bitxo raro" sóc jo mateix, que en aquella sentència del James Rhodes (que sembla una "boutade"): "La música em salvà la vida", m'hi trobo perfectament reflectit.... Alguna vegada també m'ha passat, o això crec.
I és així que, durant tota la vida, tant en els moments d'alegria com en els més tristos, envoltat de gent o en la més absoluta soledat, sempre m'he refugiat en el poder benefactor de la música. I si fa uns anys vaig arribar a ser superb i pedant (reconec que una mica fastigós i tot) criticant a certs músics i opinant dels altres sense gaire saviesa i menys coneixement, en gran manera me n'he curat des que vaig començar a provar de tocar un instrument i aprendre una mica de solfa, exercici que m'ha fet adonar de la complexitat que comporta el sol fet d'interpretar una senzilla melodia, i ja no dic res de crear. Si no m'ha servit per ser un bon músic (hi he arribat una mica tard, probablement) , almenys m'ha donat una important lliçó d'humilitat.
També, i ara tornant a la pregunta del començament i en consonància amb el que he dit, no voldria encaparrar als improbables lectors de l'altre blog, els "Pansiments recurrents", on parlo una mica de tot i un molt de res, i on em sembla que no cal marejar als que no comparteixen la meva exagerada malaltia melòmana avorrint-los amb les meves pseudoerudicions i ressenyes musicals, que aniré deixant per aquí, ara parlant d'un concert, d'un disc, una cançó, un músic..... qualsevol cosa relacionada amb aquest art ,i que procuraré que siguin sempre les més respectuoses amb tothom, llevat dels casos on em sembli detectar impostura, engany o mala fe, encara que..... potser ja ho acostumo a fer sempre, això.
Si més no ho intento.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada